Y aquí, una de las cosas que rescato de mi blog "el rincón del amanecer". ¿por que? porque es algo que en su tiempo me costó hacer y va bien recordar una entrevista de como era la educación antes. Va bien para no olvidar que se ha conseguido y qué es lo que poco a poco no tendremos.
La meva àvia es diu Elena Royo i va néixer en un poble a prop d’Osca
anomenant Sariñena el 2 de juny de 1929, ara té 83 anys. Per l’època que va
néixer, va ser interrompuda la seva educació ja que en el 1936 va esclatar la
guerra civil, recorda que va assistir al edifici- que ara es correus- a una
casa particular però que no van fer gaire classe. Van haver de marxar del poble
i es van traslladar a Sant Vicens de Castellet i va estar allà fins els 9 anys,
assistia a un lloc que li donaven un got de llet i menjar però no recorda que
l’ensenyessin ni a llegir ni a escriure.
Quan va tornar a casa, tenia 9 anys i també va tornar a l’escola, es
recorda amb el nom de “La Escuela Nacional”, per l’edat li van dir que havia
d’anar a segon i anaven passant de curs si anaves bé. La primera professora que
va tenir es passava el dia cantant i fent mitja a classe, era una senyora gran,
a vegades les mirava per demanar silenci, recorda el seu nom, es deia Doña
Felisa i l’únic que l’ensenyava era a dibuixar.
La segona professora que va tenir, era una dona provinent del nord, la
senyora Flora, a part d’ensenyar comptes i la “regla de 3”, també les feia
cantar tant cançons tradicionals com les típiques del nord. El pare de la
professora era peixater i recorda que va ser la primera vegada que van tenir
peixateria al poble, l’última professora que recorda es a la senyora Elisa, té
molta nostàlgia d’ella i la recorda amb afecte. Amb aquesta dona va aprendre
molt i va tenir una forma curiosa de separar-les: el primer grup eren de cinc
persones i estava també la meva àvia, era el grup que més estudiava i les que
sempre havien de sortir a la pissarra per a fer els exercicis, la professora
volia també que expliquessin perquè l’havien fet d’aquella manera per a que
raonessin.
Cada dia les feien anar a pregar, havia una temporada que pregaven a la
Verge María i altra que era al Sagrat Cor. També les feien cantar
obligatòriament el “Cara al Sol” i acabar cridant “¡Viva Franco!”; estudiava
geografia, les feien aprendre de memòria els rius així com també les regions,
comarques i comunitats; aritmètica, encara recorda que la seva mare va guardar
totes les figures que va fer ella; història, tots els reis, etc, de
matemàtiques va arribar a fer àlgebra, al principi era difícil però es va
acostumar, no va poder aprendre res mes ja que la educació era fins als 14
anys, també li van ensenyar a cosir.
A classe no tenia cap professor però si assistia a classes particulars que
l’impartia Don Pío, portava als nois i era un dels responsables de l’escola
però a classe, cap home els va fer cap assignatura. No recorda que mai
l’haguessin castigat o vist que alguna companya seva fos castigada, màxim que
recorda es que les fessin callar però res mes. Per a anar a l’escola, va portar
un llibre que li va servir els 6 anys
que va estar i desprès, van fer servir els seus dos germans petits.
M’explica que l’escola estava dividida: en una part anaven les noies i en
l’altra, els nois. Inclús el pati estava partit per un mur què els separava, la
classe, elles les tenien a la planta baixa mentre que els nois havien de pujar,
no veien mai als nois ja que també tenien la seva pròpia porta d’entrada i
sortida, l’única vegada que els veien era quan ells se’ls hi escapava la pilota
al pati d’elles. Anava a l’escola amb les seves amigues, s’ho passava molt bé
amb elles ja que a classe jugaven, parlaven i feien juntes la feina, quan
sortien de l’escola, anaven a passejar i arribaven fins al riu, van continuar
veient-se després de l’escola inclús fins avui dia.
Després d’acabar els estudis als 14 anys, el Senyor Pío i la Senyora
Victoria van anar a parlar amb els pares de la meva àvia, es a dir, els meus
besavis, volien arribar a una solució per a que la meva àvia internés a una
escola d’Osca per a preparar-la per fer de mestra ja que era bona i podia
valdre per això però, els meus besavis no tenien diners per a deixar que anés i
malgrat que els va saber molt de greu, no va poder anar. Avui dia encara pensa
que potser, si no hagués esclatat la guerra, ella podria haver anat a aquest
col·legi i ara, podria dir que ha exercit de mestra, es lamenta de no poder
haver fet un petit desig en realitat. Com no va poder ser aquesta formació, un
cop acabat els estudis va anar a cosir, primer amb una modista que no li pagava
res i després, va anar al sastre on es passà 8 hores treballant cada dia i
rebia un sou d’1 pesseta diària.
Pensant en la meva etapa d’estudiant, puc dir clarament que hi ha una
diferencia bastant important, he tingut la sort de poder entrar a estudiar i
rebre una educació des dels 4 anys i no ha estat trencat per cap guerra. Vaig
créixer convivint en una classe que havia nens i nenes, amb uns professors
encarregats d’ensenyar matemàtiques, ciències socials, ciències naturals,
català, castellà, anglès, religió, etc, teníem assignatures variades però això
si, els llibres no servien d’un any a un altre, es canviaven per alguna
editorial que ho explicava millor o s’introduïa un nou capítol.
Recordo aquesta època en que vaig aprendre a compartir, a estar amb els
demés, a socialitzar-me però jo no he passat ni he viscut la mateixa
experiència que la meva àvia. No he patit cap guerra, no he viscut una
repressió ni tampoc m’han obligat a cantar l’himne d’on visc, no he viscut
pensant si demà podré menjar ni res. Els nostres càstigs no son els que eren
abans, et podien fer sortir de classe i com a màxim, podies portar una nota a
l’agenda per a informar als pares d’un mal comportament. Podem escollir si
volem continuar estudiant o no, jo vaig decidir fer batxillerat per a seguir la
meva formació en canvi, la meva àvia es va quedar amb el que havia, no tenien
diners per tant, havia de treballar. Tots aquests anys, han lluitat per a què
futures generacions- com som nosaltres- puguem rebre una educació, la que elles
han somiat sempre poder tenir i, encara avui dia continuen lluitant per a que
aquest dret no ens ho puguin prendre.
